Un recompte de fites i de fracassos

DELEDDA, Grazia (2025) Cosima Girona: edicions de la ela geminada Traducció: Alba Dedeu Les obres de joventut són indicadores de les preocupacions seminals que han de configurar el món creatiu de l’escriptor primerenc. La perspectiva es completa quan parlem de les obres pòstumes, i es pot valorar llavors la coherència interna de tota una tasca creativa. Tanmateix, aquestes obres no publicades en vida de l’escriptor també poden interpretar-se com una revisió secreta o aplaçada de les fites aconseguides o dels fracassos amagats; és a dir, com un recompte privat, allunyat d’ulls indiscrets, de les culpes pròpies i alienes. La bellíssima Cosima de Grazia Deledda, qui va aconseguir el premi Nobel de literatura l’any 1926, és una obra que s’inscriu en aquest cercle hermenèutic: es tracta d’un text pòstum de la gran escriptora sarda, en què rememora la seva infantesa i els seus inicis literaris. Més substantivament, la novel·la és una forma temptativa de respondre a la següent pregunta: ¿com és que d’un espai perifèric i resclosit, patriarcal i endogàmic, va sorgir la veu d’una oreneta que volia captivar el món amb la seva imaginació alada? A través de la resposta a aquesta incògnita, Deledda ens presenta, més o menys disfressats, els membres de la seva família. En primer lloc, la casa pairal, un món ple de secrets i de tresors, robusta i acollidora, però mancada d’un element vital: una finestra marcada a la paret, i que mai es va acabar d’obrir. I després, a dins i al voltant d’aquestes parets fermes, el pare idolatrat, la mare soferta, els germans tirànics, i les germanes deleroses de casar-se per escapar d’una presó i malviure a una altra. Però en aquest ambient, més o menys típic dels espais meridionals a finals del segle XIX, la petita Cosima copsa alguna cosa a l’altra banda de la finestra marcada. A les seves oïdes infantils arriba la veu popular dels criats, que des d’un lloc discret de la cuina expliquen aventures inventades i llegendes viscudes; i, sobretot, Cosima viu captivada per la realitat que experimenta al costat de la seva àvia, a la qual descriu com una fada –o potser com una bruixa- que li fa sentir el vertigen de la fantasia. Mercès a la companyia familiar d’aquesta veu ancestral, Cosima comença a desplegar les seves ales creatives sobre un horitzó d’històries que revelen el seu coneixement indecorós sobre els secrets de la condició humana. És així, doncs, que quan ella espera rebre una felicitació cordial pels seus incipients èxits literaris es troba, com a càstig per la supèrbia dels seus arcs artístics, amb el silenci de l’estimat envejós i la condemna dolorosa de la mare. Aquesta distància entre mare i filla obrirà l’escletxa definitiva entre Cosima i el seu món rural; quan la jove escriptora arriba a la costa oriental de Sardenya, ja sap que el seu destí es arribar a l’altra banda, al continent sagrat dels esperits germinals de la imaginació.