La vida reproductiva de les preguntes

FLANAGAN, Richard (2025) La pregunta 7 Barcelona: Edicions del Periscopi Traducció: Míriam Cano Atès que una novel·la és tant un artefacte tècnic com un do artístic, ¿pot una llei purament física atènyer aquestes dues dimensions? Més concretament, ¿pot la idea de “reacció en cadena” omplir de sentit una producció literària que ens mostra la inevitabilitat dels fets, però alhora la volatilitat de les nostres vides? La pregunta 7 és una bella obra d’art que creix a l’interior d’aquesta pregunta, mentre intenta també explicar l’existència del seu creador -i, per tant, de les paraules que escriu sobre el paper i que el lector té davant dels ulls- a partir del lligam narratiu que s’inicia amb un petó entre Rebecca West i H.G. Wells, que connecta amb la creativitat del científic Leó Szilárd, que es perllonga en el llançament de la bomba atòmica sobre Japó, i que reverbera en el retorn a Tasmània, com si hagués ressuscitat d’entre els morts, del futur pare de Richard Flanagan. Tanmateix, ¿era aquesta successió inversemblant de fets l’única combinació possible? ¿Què ha succeït amb les altres realitats probables, les quals no han passat a formar part de la seva experiència? En aquest sentit, sobre el text planen dues opcions: o bé el desig de fer un petó té el poder de generar reaccions divergents, paral·leles, i antagòniques, és a dir, una explosió d’esdeveniments aleatoris que s’obren en múltiples trajectòries; o bé la separació d’uns llavis després de trobar-se concentra el so d’una deflagració que tanca la necessitat dels successos que se seguiran a continuació. Com afirmen Flanagan i Txékhov, sense donar cap resposta, la vida reproductiva de La pregunta 7 s’estén, cap endavant i cap enrere, vers l’eternitat del temps circular. Potser per aquest motiu, tant l’autor com el seu pare es mouen pel món amb l’astorament dels no-morts: l’un i l’altre han sobreviscut de manera miraculosa a una mort que s’havia abraonat sobre ells amb l’ímpetu del riu de la història. Tal vegada això els ha permès sortir de la vivència del temps lineal, i de retruc els ha inserit en el cercle del temps de l’Ésser, on tot ha estat, és, i serà. Aquesta singularitat dels fantasmes de Richard Flanagan col·loca l’escriptor en una posició excepcional: d’una banda, el convida a ballar l’espiral imperfecta i humana de l’amor dels seus pares; i de l’altra, el fa parlar des del diàleg entre la força entròpica de l’oblit i l’esforç agònic de la imaginació per oposar-s’hi. La pregunta 7 dibuixa Richard Flanagan contemplant novament i eternament el riu Franklin, mentre la cascada de la causalitat llença una mirada tardana i compungida sobre el paisatge esventrat de variables casuals abandonades, i els ulls de l’atzar s’obren expectants davant de l’aparent continuïtat del flux de la història.