L’escriptura migrant d’Aki Shimazaki

SHIMAZAKI, Aki (2026) El vell escriptori Barcelona: Empúries Traducció: Mercè Ubach Són nombrosos i exemplars els casos de nòmades que han abandonat el seu país, la seva cultura, i la seva llengua materna per a convertir-se en escriptors des d’un altre punt del temps i de l’espai. D’una banda, James Joyce va invocar els morts irlandesos buscant un refugi lluny de la seva illa natal, i Edith Wharton va enterrar la innocència americana després de creuar l’Atlàntic; d’altra banda, Vladímir Nabokov i Joseph Conrad són exemples de transició per diverses llengües abans d’acabar narrant en anglès, com Agota Kristof i Aki Shimazaki ho són de l’adopció del francès. Així doncs, l’escriptora japonesa, a partir de la seva emigració descriu la societat del seu país des de la llunyania canadenca i des de la romanització afrancesada. L’estil de Shimazaki respira la senzillesa dels bons artesans, d’aquelles persones que no volen deixar una empremta personal, sinó que prefereixen integrar les seves obres dins d’una tradició reconeixible. En aquest sentit, els seus llibres, breus i màgics, s’agrupen en poms de cinc flors, que el lector, si és una abella inquieta, pot pol·linitzar aleatòriament. En cas contrari, el lector s’ha de prendre seriosament els principis de l’estètica de la recepció, i acceptar, com fa l’autora oriental, que tota obra és incompleta, i que correspon al receptor omplir els buits inherents a qualsevol intent de reproduir una ficció de la realitat. Amb aquest convenciment, el lector dels llibres d’Aki Shimazaki descobreix que en aquests buits s’infiltra l’emoció i la bellesa. Els personatges d’aquesta breu novel·la es mouen entre el món físic i el món espiritual, entre l’aferrament a les creences culturals i la superació insospitada dels prejudicis. El món físic dels esdeveniments quotidians es manifesta en la superposició de dues escriptures que es dilaten en un present continu: el text mateix de la novel·la, que és el diari del Nobuki Niré, i el diari de la seva mare, que el fill troba accidentalment. Així doncs, la lectura de les dues visions submergeix al lector en la contemplació de dues realitats que comencen a convergir fins a coincidir màgicament en el temps i en l’espai. De la mateixa manera, però en un ordre diferent, les creences en la legitimitat de les semblances entre pares i fills són esborrades per l’Alzheimer, que esdevé una possible metàfora del perdó i de la reconciliació. Potser per això, finalment els personatges es reuneixen en una abraçada espiritual que ens permet reconèixer una subtil concordança entre la filiació i l’adopció.