Engrapar amb les mans l’escorça de les paraules

MAURIER, Daphne du (2026) Les lents blaves Barcelona: Viena Edicions Traducció: Jordi Martín Lloret La imatge, com va veure Plató, devora l’essència de les coses. Allò que esdevé imago, forma visual, espectre de llum segrega un virus que parasita i colonitza la veritat. El cinema, la imatge en moviment —l’art que imita i contamina la realitat, fins que la IA ha començat a reescriure-la i a suplantar-la— és un monstre que devora els seus fills: la voracitat iconogràfica s’ha empassat mites, novel·les, escriptors, actors, i directors. Encara no hem après que hem de tenir cura de la manera com nodrim, cridem i entrenem les imatges. Això és el que li ha passat a Daphne du Maurier i a la seva obra. Per a un lector mitjà, du Maurier és l’autora d’uns textos que Alfred Hitchcock va utilitzar per crear obres immortals com Rebecca i Els ocells. El pi queda ofegat darrere l’exuberància de l’heura. Cal doncs agrair a Viena Edicions, que ha publicat anteriorment La cosina Rachel i Ara no miris, que ens ajudi a alliberar el tronc narratiu de Daphne du Maurier de l’asfíxia de la imatge, i ens permeti engrapar amb les mans l’escorça de les paraules. En efecte, Les lents blaves és una extraordinària demostració del talent de l’escriptora anglesa d’origen francès. Publicada l’any 1970, aquesta petita obra, a la cruïlla de la indeterminació entre el conte i el relat breu, està estructurada de manera clàssica en tres parts. A la primera, entrem en contacte amb Marda West, personatge principal del relat, i de la qual el lector no sap pràcticament res, excepte que es troba en un hospital, convalescent a causa d’una operació d’urgència als ulls. A la segona part, la més extensa, Marda West constata que a causa del seu procés de curació, el món que ella creia conèixer ha patit una greu alteració. Gràcies a la seva mestria -matriu narrativa de l’eficàcia de Hitchcock-, aquesta deformació de la realitat fa que les situacions, les paraules, i les persones esdevinguin ambigües, tèrboles, i amenaçadores. La narració progressa d’acord amb aquesta angoixa creixent, la qual finalment empeny Marda West a prendre una decisió que li revelarà la cara oculta de la realitat. Finalment, a l’última part l’heroïna redescobreix l’ordre antic i dòcil de les coses; però allò que ha passat només ho podrà deduir el lector, perquè Marda West ha renunciat, com els presoners al mite de la caverna, al coneixement vertader. Per aquesta raó, mercè a l’immillorable final del relat, el lector podrà cercar personalment la conclusió definitiva del misteri, i podrà escriure, potser amb temença, potser com un somriure maliciós als llavis, el capítol no escrit de la vida de Marda West.