El martiri com a opció estètica

ZWEIG, Stefan (2026) Maria Stuart Barcelona: La Segona Perifèria Traducció: Joan Ferrarons Des que l’especialització laboral va delimitar els àmbits del treball cultural, i des que la universitat es va convertir en un generador d’empleats qualificats per a la indústria, la biografia s’ha convertit en un recurs d’explotació dels historiadors. Tanmateix, hi va haver un temps en què la biografia era un camp d’expressió artística per a escriptors de talent. Aquest és el cas de Stefan Zweig, el qual, a diferència dels tècnics culturals, va ser poeta, cronista, novel·lista, i assagista d’un gran valor estètic i filosòfic. En efecte, l’escriptor austrohongarès va excel·lir en l’art biogràfic en els retrats, per exemple, de Maria Antonieta i de Maria Stuart —tots dos acuradament publicats per l’editorial La Segona Perifèria—. En el cas de Maria Stuart, obra publicada l’any 1935, Zweig realitza una interessant anàlisi filològica de la producció poètica de la reina escocesa, així com de les seves cartes i altres documents que van ser trobats en un misteriós cofre. D’aquesta manera, l’autor ens mostra la formació humanista que va rebre la reina, la seva capacitat creativa, i la seva sensibilitat estètica i moral. A més a més, el gran escriptor centreeuropeu contraposa magistralment les figures rivals de Maria Stuart i d’Elisabet Tudor: la finor artística de Zweig li permet realçar les característiques psicològiques de les dues reines, la disparitat dels seus capteniments, així com la lluita permanent que aquelles dues dones van haver d’afrontar en un entorn polític i diplomàtic monopolitzat per homes. Addicionalment, aquesta contraposició il·lustra també l’enfrontament entre dues cosmovisions: la cavalleresca i medieval en el seu ocàs feudal, i la pragmàtica moderna en el seu naixement imperial. En la seva anàlisi, Zweig s’ajuda de la literatura comparada —cosa que no faria mai un historiador— per entendre les decisions i els patiments de la darrera reina escocesa. En aquest sentit, realitza unes comparacions extraordinàriament fèrtils entre les decisions vitals de Maria Stuart i les de figures mítiques, com ara Clitemnestra i Lady Macbeth. Però més enllà del seu compromís científic, l’escriptor vienès mai amaga el seu deure ètic, i com fa en altres obres- en aquesta biografia sovintegen reflexions que pretenen intervenir, d’una banda, en el seu present d’enfrontament amb el totalitarisme, i, de l’altra, en el futur del lector davant del probable ressorgiment de polítiques neofeixistes. En aquest context, és necessari preguntar-se què va seduir a Zweig quan va visitar al Museu Britànic l’exposició dels documents que explicaven la tragèdia de Maria Stuart. Si la recreació de la lluita de Castellio contra Calví —també a La Segona Perifèria— li va servir per il·lustrar el valor fonamental de la llibertat de consciència en oposició a l’esclavatge del totalitarisme, és molt probable que Maria Stuart inspirés profundament Zweig a causa de la seva execució per mantenir-se fidel a la seva figura i a les seves creences. Així doncs, l’escriptor apàtrida —i futur suïcida— subratlla que Maria Stuart va aconseguir, gràcies a la seva fermesa moral, triomfar sobre la violència perquè va escollir una posició estètica superior: la grandesa passiva del martiri.