Els gossos d’Edith Wharton

WHARTON, Edith (2025) Altres temps Barcelona: Comanegra Edició: Marina Porras Traducció: Yannick Garcia A la primera meitat del segle XVIII, el filòsof britànic David Hume va publicar A Treatise of Human Nature (1739), una obra voluminosa que, malgrat el que puguin dir els seus admiradors actuals, no va generar cap tipus d’interès. Aquests admiradors tardans potser tampoc no han copsat que pràcticament dos segles després, l’any 1937, va morir Edith Wharton, que ens ha deixat diversos tractats meravellosos sobre la naturalesa humana. Dubto que els lectors d’Ethan Frome o d’Una dona soltera, petites obres mestres, es mostrin en desacord amb aquesta afirmació. El bon gust es permet afegir al grapat de breus delícies whartonianes traduïdes en català —en aquest cas, per Yannick Garcia—, una antologia de contes publicats per l’editorial Comanegra, la qual ha confiat una acurada selecció i una brillant introducció a Marina Porras. Retornem a David Hume per recordar que va ser la primera persona decebuda per les seves pròpies investigacions. Després d’invertir totes les seves forces intel·lectuals en creure que el nostre coneixement només és probable, i que l’única guia moral de què disposem és una certa inclinació cap a la compassió humana, és fàcil imaginar-se perquè va buscar refugi en la guspira insubstancial dels salons dels il·lustrats francesos. En canvi, Edith Wharton, gràcies a la seva educació sentimental i al seu art narratiu, va bastir un compendi de saber sobre la naturalesa humana més amarga. Seguint l’ordre cronològic de la selecció de contes, en “Ànimes tardanes” (1899), exposa la violència de les convencions socials, i de quina manera aquestes limiten la llibertat humana. A “La missió de Jane” (1902), Wharton supera els principis subjectivistes dels filòsofs moderns, i descriu com els fills construeixen la identitat dels pares per mitjà de les normes socials. A “Altres temps” (1911) fa una reflexió sobre la temporalitat molt superior a la lineal newtoniana: ¿com és possible que les normes morals retorcin el pas del temps fins a ofegar les vides de les seves víctimes, i convertir-les en éssers invisibles? A “La llavor de la magrana” (1930), Wharton impugna els principis empiristes, i ens mostra com els espais buits de les parets i les cartes intel·ligibles són plens de missatges indesxifrables per als sentits, però no per a l’ànima. I finalment, a “Febre romana” (1934), la gran escriptora americana ens sorprèn amb un duel crepuscular i maligne, on s’assenyalen les trampes de la racionalitat, la qual no ens deixa reconèixer com a evidència allò que tenim precisament davant dels ulls: el triomf de la nostra enemiga. En resum, Edith Wharton sap que no és la simpatia la guia del capteniment humà, sinó l’enveja. Una enveja incrustada en els processos mimètics que engeguem a través de l’odi i de l’admiració que sentim envers el nostre doble. Per això, la fotografia que acompanya l’excel·lent edició de Marina Porras ens ofereix el millor retrat d’Edith Wharton. A la seva falda reposen dos gossos idèntics que són el símbol que resumeix l’univers whartonià: els dobles que es mirant d’esquitllentes, desafiants, que es borden coses incomprensibles, i que estan disposats a llençar-se sobre el coll del rival a la primera oportunitat.