SCHWARZENBACH, Annemarie (2025) Mort a Pèrsia Barcelona: Angle Editorial Traducció i epíleg: Laura Obradors Noguera

La tristesa és potser un gènere literari en si mateix. O, en tot cas, una tradició de què es nodreix la tragèdia grega, el drama barroc, i la mirada desesperada d’Annemarie Schwarzenbach. Parlem, doncs, d’obres l’esperit de les quals demana lectors amb una disposició d’ànim particular, un ritme de lectura apropiat, i una força compassiva capaç de suportar les llàgrimes pròpies i les alienes. La vida de Schwarzenbach sembla un compendi de tristeses essencials, d’aquelles que són poc simpàtiques perquè les pateixen persones que ho tenen tot. Per això, cal que el lector comú, acostumat a tot tipus de mancances, entengui que tenir-ho tot, que no necessitar res, és un element imprescindible al cor de la desesperació vital. Schwarzenbach n’era conscient, d’aquesta paradoxa, de la mateixa manera que el seu cos era l’epicentre de passions també contradictòries: les novetats del futur, en forma de cotxes veloços o de màquines de fer fotos; i els fantasmes del passat, que emergeixen de les ruïnes de les excavacions arqueològiques o de les tombes antigues. A causa d’aquesta dilatació violenta del no-sentit, reverbera a la seva escriptura una por que es passeja entre les restes de les ciutats destruïdes per la barbàrie d’Alexandre Magne i per la impertorbabilitat del temps; hi ressona una angoixa que sotja entre les restes de ceràmiques esmicolades i catalogades eficientment per la protagonista d’aquest text malaltís. Aquesta tristesa vital és també el relleu del paisatge natural. Les muntanyes, els rius, els animals són emblemes de la desesperança de l’artista suïssa; els perfils, els sons, i els costums de la natura sagrada de Pèrsia objectiven el desànim que arrossega Schwarzenbach en el seu pelegrinatge cap al no-res. Així doncs, al mapa narratiu d’una Mort a Pèrsia, el cim del Damavand, el riu dels peixos morts, la vall de Lar, i els camells de les caravanes que porten els morts a les ciutats sagrades marquen els colls tancats, les senderes perdudes, i els mals camins del desgavell emocional de l’autora. L’única esperança, enmig d’aquests miratges de la desolació, és el cim blanc i pur de totes les il·lusions incorregibles: l’amor. Però aquest fet, definit tendrament per l’autora com a “bonic i ordinari” perquè apareix a l’horitzó de desitjos de qualsevol ésser humà, li és negat de la manera més abrupta i cruel possible: l’oposició del poder patriarcal, i l’oposició del poder de la mort. En definitiva, des de l’inici d’aquest text enigmàtic i captivador, la veu de la mort modula les expectatives inversemblants de la veu de Schwarzenbach. Mort a Pèrsia és així un commovedor poema sobre la fi de la vida i sobre el seu sentit; una vida sobre la qual els déus, com el cim immaculat del Damavand, no tenen res a dir, i per aquest motiu la protagonista, malgrat la seva desesperança, accepta barallar-se amb un àngel despietat que rebutja el seu cos i també la seva mort.