És difícil, i potser pueril, a aquestes alçades de la història de l’art, posar-se a escriure sobre el Werther de
Goethe, i pensar que hom pot aportar alguna idea que no hagi estat ja tractada en algunes de les
innumerables pàgines dedicades al geni alemany.
Tanmateix, també és possible que els nostres temps no siguin els més indicats per produir lectors
disposats a compadir-se de la dissort de Werther, prototip del jove i suïcida enamorat, o lletraferits
amatents a l’ombra silent de Lotte, ideal sense diari de l’ambigüitat i del dubte.
En qualsevol cas, cal assenyalar que Els sofriments del jove Werther i de la divina Lotte van
protagonitzar l’inici de l’esclatant carrera literària de Goethe, que va donar vida a aquests personatges
amb vint-i-cinc anys. De tal manera que el tema de l’amor, de la seva transformació i de la seva negació el
va perseguir en les seves obres posteriors i també immortals, com Faust, Les afinitats electives, o
Torquato Tasso. El poema XIII de les Elegies romanes, per posar un altre exemple, comença així en la
traducció de Feliu Formosa: «Sempre és un murri Amor, i se’n enganya qui se’n refia!».
Per tant, malgrat la nostra sigui una època d’una sensibilitat estadística i neuronal, allunyada dels
valors orgànics i espirituals del Romanticisme, ens felicitem per l’aparició d’aquesta nova i excel·lent
traducció de Ramon Monton per a les edicions de la ela geminada.
Finalment, com a testimoni i epígon de l’amor goethià encara al segle XX, ens permetem recordar
el poema titulat W., obra d’Emily Sand, poeta menor i amiga de la gran Ingeborg Bachmann:
Les flors dels til·lers s’han filtrat
al mantell de llibres i fems
que amortalla el meu prec.
Destil·len el suïcidi blanc
de l’oblit i del silenci,
la dolçor de l’amor estèril.
Soc volta d’un fresc enterrat
al temple d’un ull obsedit
pel trajecte d’un tret feliç.