Eduard Limónov contra l’ombra del capità Levitin

CARRÈRE, Emmanuel (2025) Limónov Barcelona: Llibres Anagrama Traducció: Ferran Ràfols Gesa Explica Emmanuel Carrère a la biografia incompleta que dedica a l’escriptor soviètic Eduard Veniamínovitx Limónov que tot escriptor té tres opcions poètiques: la primera, la més fantàstica, és inventar històries; la segona, la més realista, és explicar-ne d’autèntiques; la tercera opció, la més filosòfica, és donar la seva opinió sobre l’estat del món. L’autor francès, com si fos un Zweig postmodern, acostuma a optar per la segona opció, fet que es demostra, entre altres obres, a L’adversari, on explica la vida i els crims de Jean-Claude Romand. La semblança entre aquest text i Limónov és encara més precisa perquè en tots dos casos, en el moment de la publicació del llibre original, els dos protagonistes eren vius. Això, que és especialment pertorbador en el cas de L’adversari, també passa amb Limónov, atès que l’original francès es va publicar el 2011, i el biografiat va morir el 2020. Per tant, el 2025, quan ens ha arribat la traducció catalana, ens tornem a trobar amb el mateix fet fonamental: el lector s’endinsa inevitablement en una història incompleta, esbiaixada i discutible. La veritable significació d’aquestes característiques rau, doncs, en el fet que la història explicada per Carrère pot ser impugnada pels contemporanis, pels lectors de qualsevol temps, i pels fets encara per esdevenir, la qual cosa no menyscaba el seu valor literari: paradoxalment, passa tot el contrari. En efecte, és aquesta manca essencial de completesa el que converteix el Limónov de Carrère —i les seves altres obres semblants— en un text fèrtil i apassionant. Després, a aquestes virtuts innegables, el lector por sumar també l’interès inherent de la vida eixelebrada i caòtica del personatge Eduard V. Limónov, i la història contradictòria i eixelebrada de Rússia des del final de la Segona Guerra Patriòtica fins a la primera dècada del segle XXI. A més a més, el llibre ens permet conèixer el desenvolupament de la cultura russa dissident i underground, i enllaçar-la amb la seva tradició clàssica. En aquest aspecte, és essencial l’experiència de la presó. Carrère subratlla el fenomen, inaugurat per Dostoievski, de la purificació anímica a través de la vida en reclusió. Tot i que pot mancar la impugnació que Xalàmov va fer d’aquesta experiència, l’autor francès recull el parer de Soljenitsin i la confirmació que Limónov fa d’aquest fet: quan aquest surt amb 60 anys de la presó d’Engels afirma que va tancar el millor capítol de la seva vida. Cal agrair a Carrère el seu esforç per donar un sentit a la sèrie caòtica de fets que constitueix el crit dramàtic que anomenem vida. En aquesta temptativa, hi destaca la idea del “capità Levitin”, la qual s’acosta a la problemàtica del doble, extremament elaborada també per Dostoievski. Així doncs, el capità Levitin és aquell doble que no només és el nostre jo-antagonista, sinó que a més aconsegueix suplantar-nos amb èxit, arrabassant-nos el lloc que mereixíem a la història, i que, per tant, ens incapacita per donar un sentit complet a la nostra existència. Durant el relat de les peripècies de Limónov, Carrère identifica en el poeta Joseph A. Brodsky, i en el novel·lista Aleksandr I. Soljenitsin dues formes levitíniques, per afirmar finalment que el capità Levitin, últim i definitiu, d’Eduard Veniamínovitx Limónov és ni més ni menys que el president de la Federació Russa Vladímir Vladímirovitx Putin.